Metamorfosi - Míriam Cano

Vaig arribar a Metamorfosi gairebé per atzar. El vaig comprar a la Setmana del Llibre en Català de l’any passat, empès per la bona recomanació dels membres de l’editorial amb qui vaig parlar, tot i que no és el tipus de novel·la que acostumo a comentar. Però el tema em va cridar: unes vacances al Peloponès convertides en matèria literària, en reflexió i en observació del pas del temps. I, realment, m’ha agradat molt.

Possiblement, el que més em va atreure va ser haver estat no gaire lluny d’on transcorre el llibre fa uns anys. Jo hi vaig anar fent de guiri i la Míriam Cano hi passa un estiu instal·lada en una casa, però hi he reconegut sensacions: la calma aparent, el punt de caos organitzat que fa els pobles i les ciutats més humans, menys automatitzats. També aquesta necessitat d’anar a un lloc concret perquè hi tens una relació imaginada —per un llibre, una escena de cinema, un personatge que admires— i vols comprovar si les teves sensacions seran reals. Potser no ho seran, potser no t’agradarà, però hi has d’anar. I quan hi arribes, gairebé mai et decep.

I després hi ha aquesta manera que té Grècia de fer-te sentir visitant i alhora una mica d’allà. Seus a una taula, mires la carta i no entens res; et parlen i encara menys. Però quan arriba el menjar, tot és familiar. Observes com interactuen entre ells i amb tu, i penses: “estic a casa”, és la màgia de la Mediterrània: no l'hem de perdre mai, si us plau!

L’autora parteix d’aquest escenari per parlar de vivències personals, però també de com els espais i les persones que hi trobem ens transformen. La primera estada a Metamorfosi —el poble que dona títol al llibre— reuneix una parella i una mare amb la seva filla. L’estiu els posa en contacte, els fa compartir ritmes i silencis, i Cano observa amb precisió com es construeixen aquestes convivències fràgils, fetes de gestos petits i d’una intimitat que només existeix en temps de vacances.

La tornada a la normalitat trenca aquesta bombolla, però no l’esborra. I és aquí on el llibre agafa força: quan l’estiu següent tornen a Metamorfosi i el grup ja no és exactament el mateix. Hi ha absències, noves presències, i sobretot la consciència que el temps ha passat i que això altera les dinàmiques. Cano retrata molt bé com els canvis individuals afecten el conjunt, com es reconfiguren els vincles i com cadascú es mou entre el record del que va ser i la realitat del que és ara.

Míriam Cano, nascuda a Molins de Rei, és poeta, narradora i traductora. Ha publicat diversos llibres de poesia —entre ells Ancoratge i Vermell de Rússia— i Metamorfosi és la seva primera incursió en la narrativa de llarg recorregut.