Centaures i Marmetines

Espàrtac és, probablement, el no-romà de l’època de dominació romana sobre el qual més s’ha escrit i, paradoxalment, del qual menys se sap. Les fonts coincideixen a situar-lo com a traci, però el seu passat és una nebulosa: fou esclau? Un membre d’una tribu aliada amb Roma que acabà enemistant-se amb ella? O, com suggereixen alguns, un antic legionari que va acabar convertit en gladiador? La història no ho ha preservat, i potser no és casual. Un dels motius d’aquest silenci és que reprimir una revolta d’esclaus no aportava cap glòria política. Per als romans, que es consideraven per definició superiors a qualsevol altre poble, la idea d’atorgar mèrit a la derrota d’un esclau era gairebé ridícula. I Espàrtac, amb la seva revolta, trencava aquesta jerarquia moral que sostenia la República. Howard Fast, però, decideix no centrar la novel·la en Espàrtac, sinó en els romans que celebren la fi de la revolta. Patricis, nou-rics, polítics i oportunistes es reuneixen mentre, a la via entre Càpu...