Dolça a la torre de fang - Antoni Veciana

Aquest llibre m’ha arribat gràcies a la Marta, @lectumarta, a Instagram, en l’Intercanvi del Reducte d’enguany. Una d’aquelles activitats on, més que llibres, intercanviem una mica de nosaltres mateixos: gustos, intuïcions i complicitats lectores. Si no coneixeu la Marta, cosa que dubto molt, doneu una ullada i hi trobareu novel·la fantàstica, gòtica, terror... però ves amb compte per triar-ne una juvenil, potser no encertes del tot.

Antoni Veciana ens proposa una volta per la vida de Dolça de Provença, esposa de Ramon Berenguer III, en un matrimoni tant estratègic com mancat d’afecte. Com tants altres en aquell temps, l’enllaç responia a interessos dinàstics i territorials: perpetuar l’estirp, per una banda, ampliar poder i influència per l’altra. L’amor, si arribava, ho feia tard, malament i segurament per desconeixement del concepte en si.

La novel·la retrata amb cruesa i sensibilitat la realitat d’una dona atrapada en un matrimoni convuls en temps convulsos. Obligada a donar fills, utilitzada com a vàlvula d’escapament pels fracassos i frustracions del seu marit, i alhora incapaç de ser reconeguda per la seva valentia i habilitat en la defensa del territori. Però Dolça és massa lliure, massa salvatge per encaixar en el motlle d’una dama del seu rang i també té uns plans per ser ella mateixa, si més no, per vetllar per ella mateixa.

Una de les sensacions més potents que deixa la lectura és la urgència. Tot passa de pressa, gairebé sense respir: acció rere acció, reacció rere reacció. No només en la vida de la protagonista, sinó també en la dels personatges que l’envolten i d'altres que entren i surten de l’escena, com si la frontera entre mite, llegenda i realitat fos tan fina que gairebé desapareix. Això fa que la meva principal sensació en llegir-la és la necessitat de córrer, de seguir el ritme frenètic d’una època en què la vida era breu, la violència constant i el destí, sovint, una imposició.

Dolça a la torre de fang és, en definitiva, una novel·la que combina ritme, història i emoció amb una força sorprenent. Una lectura que sacseja i que, alhora, reivindica la veu d’una dona que es nega a ser només un ase o una simple utilitat sense més ni més.

Antoni Veciana, reusenc, escriptor i actor de teatre amateur. A banda de fer de productor teatral, també n'ha escrit una d'obra, Patró, així com una altra novel·la, Nicolau.