Èdip rei - Sòflocles

Possiblement, la més famosa de les tragèdies gregues, popularment es coneix la història d'Èdip i inclús s'utilitza col·loquialment per exagerar o ridiculitzar llaços afectius entre mares i fills (a la versió femenina es podria posar el cas d'Electra). Però sap ben bé tothom com es desenvolupa realment la trama? Sempre fa la sensació que prové d'una relació maternofilial a l'ús que finalitza en un apropament carnal entre ambdós, però no és ben bé així realment. Si no que l'argument té tots els ingredients propis de la tragèdia clàssica: profecia, desterrament, acusacions i final explosiu, on cada afectat respon a la veritat d'una manera cruel amb ells mateixos, encara que no en siguin culpables o conscients dels seus actes.

De l'obra es poden treure dues conclusions. La primera seria que facis el que facis el destí que està escrit es complirà, que mai es pot sortejar la profecia. Si no es compleix de manera espontània, els déus poden "empènyer" perquè es realitzi. I dos, com a arribat als nostres dies la moral de no llitar-se amb les nostres mares/progenitores? Si bé podríem creure que és mitjançant la influència del cristianisme sobre les nostres civilitzacions (al Levític se'ns mostra les paraules que Déu digué als israelites que fugiren d'Egipte en boca de Moisès, on els enumerava les pràctiques que havien viscut durant el seu captiveri i que havien d'abandonar. Entre elles, el fet de mantenir relacions amb la mare i altres esposes del pare, així com amb altres relatius: tiets, tietes, cunyades, etc.), amb aquesta lectura també veiem la influència grega i que clarament fustiga el fet de "fecundar la mare on ell fou creat" i "tenir fills d'on ell va néixer", i que no té la influència cristiana o jueva.

Es calcula que van ser unes cent vint obres les que va escriure Sòfocles al llarg de la seva vida. Encara que només se'n conserven set íntegrament. Entre les quals hi ha "Filoctetes", "Antígona" o "Èdip a Colonos", serveixen d'exemple. Anteriorment hem comentat "Electra".