Hèlena - Eurípides

Representada per primer cop cap a l'any 412 abans de Crist. Es tracta d'una nova versió de què va succeir amb la principal culpable (?) de la guerra de Troia, desviant-se del que Homer ens explica tant a La Ilíada com l'Odissea. Si bé el final de la història és el mateix, el desenvolupament, tot i que ho fa fugint de la clàssica tragèdia grega, dona peu a moltes incògnites i preguntes sobre el sentit i els fets dels déus, els homes i les guerres.

Eurípides ens dibuixa el següent escenari: L'Helena que s'enamora de Paris i fuig a Troia no és més que un espectre. Ja que Hermes, per voluntat d'Hera, porta la vertadera Helena a la cort de Proteu a Egipte per tenir-ne cura. Fins, aquí els camins de la versió homèrica i aquesta caminen en paral·lel. Fins al cap d'uns anys quan mor Proteu, el seu fill pretén esposar-la i és quan arriba Menelau, després d'errar pel mar tot intentant tornar a Esparta, quan fuig l'espectre que va amb ell i es torna a reunir amb la versió real d'Helena. Llavors maquinaran la manera de fugir d'Egipte junts i tornar a casa. Utilitzant l'audàcia, l'enginy i la col·laboració dels déus, però no les armes.

A la versió homèrica, sí que arriben plegats Helena i Menelau, després d'errar pel Mediterrani i és aquí on troben la fórmula per poder tornar a Esparta i continuar amb la seva vida. Però, en la nova versió, quin sentit tindran deu anys de guerra a Troia sense haver-hi Helena?, i la seva destrucció?, i la mort de grans herois com Aquil·les i Àiax?

L'únic que sabem és que quan els déus tenen una voluntat, aquesta sempre es compleix.

Eurípides té com a element propi l'ús menor dels cors en les seves obres, com l'humanització de les figures de la Mitologia, grans aprofundiments de la psicologia femenina i l'aparició en les seves obres d'un "deus exmachina". Altres obres seves que encara es conserven: Orestes, Andròmaca, Les Bacants i Ió, entre d'altres.