Antígona - Sòfocles

A prop del Mont Saint-Michel, al municipi de Huisnes-sur-Mer, s’alça un mausoleu impressionant dedicat als soldats alemanys caiguts durant la Segona Guerra Mundial. Recomano molt visitar-lo: l’arquitectura imponent, el silenci i, sobretot, l’edat dels qui hi reposen: massa joves, massa nombrosos, fet que et marca. És impossible no pensar en com una generació sencera es va perdre per l’estupidesa d’un afany conqueridor i amb conseqüències que van arrossegar Europa i Alemanya durant dècades. I també és impossible no pensar en la importància de la clemència: en el gest profundament humà de permetre que els morts, siguin del bàndol que siguin, tinguin sepultura i descans.

És aquí on la visita em va portar, inevitablement, a Antígona de Sòfocles. La maledicció dels Labdàcides ve de lluny: Èdip, sense saber-ho, es casa amb la seva mare i, en descobrir-ho, es treu els ulls i condemna la seva descendència a un destí tràgic. Els seus fills, Etèocles i Polinices, acabaran matant-se entre ells en la lluita pel poder de Tebes. I és llavors quan Creont, nou governant, decreta que Polinices —considerat traïdor— no rebi sepultura. Qui desobeeixi, morirà.

Antígona, però, decideix actuar: sap que hi ha lleis més antigues que les dels homes, i que negar la sepultura és un crim contra els déus i contra la dignitat humana. El càstig que rep, i la cadena de desgràcies que desencadena, mostren que la maledicció no s’acaba amb els fills d’Èdip: també atrapa Creont, encegat per la seva pròpia rigidesa.

Hi ha qui hi veu un paral·lelisme amb el cristianisme, tot i que encara falten segles perquè aparegui. No pel fet, com per la manera com Antígona defensa una consciència interior que s’oposa a l’autoritat. Personalment, però, hi veig sobretot un crit contra la injustícia i la tirania.

El vençut potser no rebrà honors, però sí que mereix una sepultura. És una qüestió de pietat, però també de política: permet tancar el cercle, evitar que l’odi s’allargui i impedir que la guerra continuï més enllà dels vius.

Aquesta és ja la quarta obra de Sòfocles que comento al blog, després d’Electra i Èdip Rei. M’agrada veure com les tragèdies dialoguen entre elles, com els mites es transformen i com els autors, al llarg dels segles, els han reinterpretat.

Afegeixo aquesta lectura dins del Repte Reducte 2026 a la categoria de "Clàssics de la Literatura Universal".